Archivo de la etiqueta: revista

BALBUCEIGS

Eren els primers anys de la nostra vida. Si volies ser un bon alumne, havies d’estudiar molt i fer força deures. Gairebé no podies escriure; disposaves del temps just per assistir a les lliçons d’anglès de l’acadèmia d’idiomes o de matar, a estones, el cuc amb una novel·la juvenil. Jo llegia sense parar, durant el descans, a la biblioteca del col·legi o a les escales del pati, mentre els altres jugaven a pilota o a fet i amagar. Cada matí, tenia al meu davant el Tom Sawyer i el Huck Finn a la vora del Mississippi, en Kim a l’Índia, en Charlie a la fàbrica de xocolata. Mai no vaig passar de l’aprovat en gimnàstica: fer tombarelles o saltar a la corda era ben avorrit! No calia: la lectura m’acompanyava, omplia els buits interiors.

M’agrada recordar les reunions, gairebé clandestines, a casa meva o a la d’algun company d’escola, a fi d’editar una revista. Com ens hi posàvem, amb quina passió, entrega i agosarament! De seguida, però, ens vam adonar que costava Déu i ajuda tirar endavant qualsevol artefacte literari o periodístic que impliqués tot un grup, si ja de per si era difícil fer-ho tot sol. Tant de bo no ens  haguéssim estimbat abans d’hora!

Aquests projectes van ser més aviat uns balbuceigs tímids, primerencs, desafortunats. On vam aconseguir treure una mica el cap va ser a les revistes del col·legi i, més tard, a les de l’institut. Els professors escollien les millors redaccions dels alumnes de la seva classe, algú les passava a net i, a la fi de curs, en fulls grapats, es repartien de manera gratuïta. Tots hi participàvem amb molta alegria, il·lusió i bona voluntat.

En aquella època, vaig guanyar alguns premis literaris, a nivell de districte, que em van esperonar a continuar escrivint. Volia ser novel·lista les vint-i-quatre hores del dia; volia, ingènuament, guanyar-me la vida escrivint. No era realista. Tanmateix, i gràcies als meus professors de primària i secundària, que em van encomanar l’afició a les lletres, ara puc afirmar que no m’importa ni poc ni gaire el reconeixement si només ve acompanyat de rebombori i d’escàs mèrit personal. No m’agrada que els escriptors que remenen les cireres pugin a la tribuna fent-se notar i que les editorials en publiquin qualsevol obra, tan sovint mediocre, només per ser autors ja consagrats.

A escola, érem ingenus però crèiem en la literatura. La idealitzàvem, la reverenciàvem; la regàvem amb gotes de suor del nostre front com si es tractés d’una planta. Com l’amor, com l’amistat. Aspiràvem a l’impossible en tots els sentits; els nostres interessos eren nobles, veritables, genuïns. Mentiria si digués que ara no vull publicar els meus llibres. El que no vull és la fama per la fama. Per mi, la literatura és un monestir sagrat. És ben fàcil saber si els altres també la respecten, si li tenen afecte: només cal que deixis un llibre a algú i comprovar que no torni rebregat. Només amb respecte s’arriba a l’Art i al Coneixement, a la Literatura: tornant al nen.

L’INFERN ETS TU

Fent neteja, traient la pols dels meus quaderns, llibres i revistes, he ensopegat amb un Vogue de fa exactament un any. De sobte, m’hi he retrobat amb mi mateix, el col·leccionista de paper couché que no se n’amaga. L’he anat fullejant, contemplant els magnífics anuncis de perfums, cremes anti-edat i revitalitzadors de cabells. Potser en una reencarnació, vaig ser dissenyador de moda; un dissenyador dolent perquè, si no, no hauria tornat a la vida terrenal.

He rellegit els articles i les entrevistes a famosos, sempre ben guarnits i acompanyats dels models perfectes que em parlen a cau d’orella, mentre estic sol a casa, ben allunyat del sarau del carrer, quan necessito a algú que em consoli. I, fent-hi una anàlisi crítica, profunda i intel·ligent, hi he descobert, novament, la falsa i aparentment feliç tirania de la bellesa. Ni un cos contrafet, ni cap rostre lleig; si de cas una mirada trista, amagada sota vels i barrets.

Fa tres diumenges, vaig anar al Teatre Akadèmia a veure No Exit (A porta tancada), la peça emblemàtica de l’existencialisme i de Jean-Paul Sartre. Tothom recorda quan en Garcin, el seu protagonista masculí, arriba a la conclusió que l’infern són els altres. Ja ho sé: és una frase que ha estat dita tantes vegades que sembla gairebé un déjà vu qualsevol nota de pàgina que hi vulguem escriure; potser és una pedra de toc que emprem els qui escrivim quan no sabem què dir. Però ara, penso, per aquesta columna, aquesta asseveració sartriana em va molt bé per parlar de les maneres fal·laces de vestir i aparentar.

Res no és tan senzill, em direu. Estàs resumint, generalitzant: un cop que entres en el  món de la passarel·la, no hi ha qui aturi la tirania ben poderosa i malèvola de la imatge. És per aquesta raó per la qual  A porta tancada em ve tant a col·lació, em serveix per reflexionar-hi: perquè és la representació terrena del submón. No hem d’esperar-nos a l’altra vida per conèixer-lo: és, per contra, present en la nostra quotidianitat, en la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos. En l’anorèxia, per exemple. Perquè sí: l’infern ets tu o sóc jo; no cal que ens ho repetim. La tirania de la bellesa és la foguera que més crema: el govern que ens lliga, amb les seves cadenes, amb les aparences. No puc estar-me de recomanar la seva lectura i posada en escena. Tots tenim un infern, i és ben a dins nostre; i mai no som capaços d’adonar-nos-en.

L’infern és un mateix, al cap i a la fi; si deixem que ens impressionin els altres, podem arribar a sentir en pròpia pell la desgràcia més absoluta. L’infern és la dona a qui obliguen a aprimar-se per anar a la passarel·la; la qui, quan engreixa, tot i que sigui uns pocs grams, controlant diàriament el seu pes a la bàscula, ja no pot viure, ja no és persona. Els altres la maldiuen,  indiferents al seu dolor; la fereixin en l’ànima, tant com volen. Envellir pot arribar a ser una maledicció. Pels més savis, que et surti una arruga de més és una oportunitat, mai una desgràcia, per valorar allò que s’amaga al fons de nosaltres: els cors feliços, tot i no ser tan joves ni tan atractius com quan érem joves; la humanitat rere uns ulls, rere un somriure.

Estem tan enfeinats a agradar, a ser atractius als ulls dels altres, que no veiem prou que estem condemnats, sotmesos a un poder gairebé supranatural. Sartre va donar en el clau: representar-nos en una habitació tancada. Un majordom va mostrant-nos el camí, i a mesura que van entrant els convidats, d’ aquesta cambra, tan petita i claustrofòbica, ni els tres actors de l’obra, ni nosaltres, no en podem fugir. De paradisos, en podríem tenir molts, però resulta que només en tenim un; si més no a la  vora, a la vista. Potser caic en una contradicció: si col·lecciono revistes de moda és perquè m’ agraden els vestits femenins, els seus rostres i cossos. Més que enamorar-me’n, em fa pensar en les incoherències d’allò que som i que creiem: ens agrada l’aparença física, el somriure a càmera. Per això, més que mai, en aquests temps tan cruels que vivim, hauríem de creure, també, en una ètica de la bellesa, que ens faci veure més enllà d’una cara bonica. El físic ens ha de portar a l’ideal platònic de bellesa. Sí, necessitem molt Plató i molta filosofia per reconduir-nos, per agafar aire i aturar-nos un moment a pensar en un revolt del camí.