Archivo de la etiqueta: revista

FELICES E INDOLENTES

En aquella época, sí, también yo era más sensible y me emocionaba con mayor vehemencia viendo una película de Walt Disney, pero desconocía, ignorante de mí, los mecanismos por los que se regía y aún se rige la vida, el mundo entero. Es mucha la nostalgia y mucha también mi experiencia de los años como para hacer borrón y cuenta nueva; los recuerdos se agolpan en la presa que sojuzga la corriente impetuosa del río: sé que ese ardor infantil está ahí, y que me conformó como el escritor que soy ahora. Sin duda, los libros que he escrito, los que tecleé en la máquina de escribir eléctrica, forman parte de una historia de soledad, como una reacción connatural a mí, la de protegerme contra las tardes de tedio, abandonando todo oficio que no fuera alimentar los días de verano con palabras, frases, páginas enteras de ilusiones y de impresiones sobre mi entorno y el de las noticias de todos.

Hoy escribo a ordenador, y entonces sentía como una losa el convertirme a la tecnología. ¡Fueron tantas las veces que decliné comprarlo por miedo o por inercia! Miedo a cambiar o perder mi estilo inicial, prematuro y vocinglero. Inercia de no cambiar, a seguir siendo yo sin las nuevas tecnologías. Quería continuar siendo un amanuense tradicional, de cuartilla y de pluma, observador de las cosas bonitas y de las cosas feas, de todo cuanto mi mirada pudiera captar, de cuanto yo podía detenerme a observar, a zanjar en el recodo o río sin remanso de la imaginación.

De lo que me arrepiento, lo que más pena me da, es de no haber podido llevar a buen término la publicación y difusión de una revista propia, más allá de las que se escribían en la escuela, entre mis compañeros de clase. Estos son asuntos sencillos o graves, según se mire, que ni pueden evitarse: no cuajó aquella prensa, aquel alarde intelectual mío, para uso y disfrute propio y ajeno, y ya está. Ahora ya no vale dramatizar, o lamentarse más de lo sensato. Soñaba con revistas de moda compradas por mi madre, o periódicos con letra de molde inspiradora. Me hubiera gustado ser el director, y dirigir a los demás, ser el dueño y responsable mayor de esta empresa de altos vuelos.

No sé si fue el mismo ritmo del colegio, las labores arduas de colegial, la falta de tiempo suficiente para acometer esa empresa si uno quería pasar los exámenes con nota. Tal vez la bisoñez, la inexperiencia. Solo es un deseo retrospectivo, solo es la reminiscencia de los meses duros de invierno, en que la memoria actúa haciendo zancadillas a los recuerdos, matándolos, reduciéndolos a papilla.  ¿Quién sabe? Puedo ser yo el único nostálgico de aquella época; nadie más que yo me duelo ahora de esta aventura fallida, de los escasos números de la revista o los escasos ejemplares de periódico que yo hice por mí mismo, en casa, sin más colaboradores que el que esto escribe, el hombre orquesta que nunca pudo reinar.

Aún no me dolían prendas por la vida; tenía pocos libros leídos y comprados; apenas los había hojeado, estudiando como lo hacía casi a diario las lecciones y con los deberes correspondientes. Entonces aún éramos felices; felices e indolentes. No domados o enfundados por la existencia loca y furibunda. No habíamos puesto todavía las carnes a asar a la barbacoa; el fuego no nos chamuscaba, ni nos dejaba impronta en la piel. Yo he perdido la inocencia, y también las largas horas de no hacer nada más que contemplar las musarañas, y hartarme de observar cómo una araña iba tejiendo en una esquina del techo su red despaciosamente, sin prisas. No, eso no volverá. Podría sentarme horas y horas y no saber de qué escribir, dar rienda suelta a la melancolía. Pero no me hace ninguna falta: la nostalgia la llevo conmigo, allá donde vaya. Es parte indisociable de mí. Solo rezo a un dios inexistente para que lave mis pecados, uno de los cuales sería el que no se almibare mi prosa.

Los recuerdos voluntarios, pero mejor los involuntarios, me ayudan a trenzar y destrenzar la trama del texto, el propio y el de los otros. Solo me queda apelar a la paciencia del lector. No le escamotearé ningún recuerdo a mi espíritu. Más bien bailará al son de una balada que cubra el cielo de clamores semidivinos. No más banderas quemadas, sino la profusión pianística del viento moviendo a un lado y a otro la tela de las insignias; y por fin, el entrechocar de las copas en el aire ventisquero de un otoño o una primavera cálida. Los detalles no han de minusvalorarse. En la literatura, todo acaba comido por la morriña sentimental, puesto que los creadores no pueden ignorar el peso del pasado, todo lo que quedó atrás, ni el de la dama de negro, la muerte. Transformadas en historias presentes o futuras, no pueden evitar dejarse teñir por el fraseo de un pasado tierno o desgarrado. Pasado, al fin y al cabo, que marcó nuestra personalidad, con aquellas personas que se cruzaron en nuestros caminos y arañaron un jeroglífico como tatuaje inscrito en la espalda. No, no somos nada más que tejidos de ese remoto clamor que se oye en lontananza. Sean revistas o periódicos lo que no pude acometer o rematar la tarea del periodista precoz, lo cierto es que el horizonte queda cada vez más cerca del final, pero no por esto debe olvidarse quiénes fuimos o somos ahora, con o sin proyectos frustrados, habitando sin saber el territorio de la infancia y primera adolescencia.

BALBUCEIGS

Eren els primers anys de la nostra vida. Si volies ser un bon alumne, havies d’estudiar molt i fer força deures. Gairebé no podies escriure; disposaves del temps just per assistir a les lliçons d’anglès de l’acadèmia d’idiomes o de matar, a estones, el cuc amb una novel·la juvenil. Jo llegia sense parar, durant el descans, a la biblioteca del col·legi o a les escales del pati, mentre els altres jugaven a pilota o a fet i amagar. Cada matí, tenia al meu davant el Tom Sawyer i el Huck Finn a la vora del Mississippi, en Kim a l’Índia, en Charlie a la fàbrica de xocolata. Mai no vaig passar de l’aprovat en gimnàstica: fer tombarelles o saltar a la corda era ben avorrit! No calia: la lectura m’acompanyava, omplia els buits interiors.

M’agrada recordar les reunions, gairebé clandestines, a casa meva o a la d’algun company d’escola, a fi d’editar una revista. Com ens hi posàvem, amb quina passió, entrega i agosarament! De seguida, però, ens vam adonar que costava Déu i ajuda tirar endavant qualsevol artefacte literari o periodístic que impliqués tot un grup, si ja de per si era difícil fer-ho tot sol. Tant de bo no ens  haguéssim estimbat abans d’hora!

Aquests projectes van ser més aviat uns balbuceigs tímids, primerencs, desafortunats. On vam aconseguir treure una mica el cap va ser a les revistes del col·legi i, més tard, a les de l’institut. Els professors escollien les millors redaccions dels alumnes de la seva classe, algú les passava a net i, a la fi de curs, en fulls grapats, es repartien de manera gratuïta. Tots hi participàvem amb molta alegria, il·lusió i bona voluntat.

En aquella època, vaig guanyar alguns premis literaris, a nivell de districte, que em van esperonar a continuar escrivint. Volia ser novel·lista les vint-i-quatre hores del dia; volia, ingènuament, guanyar-me la vida escrivint. No era realista. Tanmateix, i gràcies als meus professors de primària i secundària, que em van encomanar l’afició a les lletres, ara puc afirmar que no m’importa ni poc ni gaire el reconeixement si només ve acompanyat de rebombori i d’escàs mèrit personal. No m’agrada que els escriptors que remenen les cireres pugin a la tribuna fent-se notar i que les editorials en publiquin qualsevol obra, tan sovint mediocre, només per ser autors ja consagrats.

A escola, érem ingenus però crèiem en la literatura. La idealitzàvem, la reverenciàvem; la regàvem amb gotes de suor del nostre front com si es tractés d’una planta. Com l’amor, com l’amistat. Aspiràvem a l’impossible en tots els sentits; els nostres interessos eren nobles, veritables, genuïns. Mentiria si digués que ara no vull publicar els meus llibres. El que no vull és la fama per la fama. Per mi, la literatura és un monestir sagrat. És ben fàcil saber si els altres també la respecten, si li tenen afecte: només cal que deixis un llibre a algú i comprovar que no torni rebregat. Només amb respecte s’arriba a l’Art i al Coneixement, a la Literatura: tornant al nen.

L’INFERN ETS TU

Fent neteja, traient la pols dels meus quaderns, llibres i revistes, he ensopegat amb un Vogue de fa exactament un any. De sobte, m’hi he retrobat amb mi mateix, el col·leccionista de paper couché que no se n’amaga. L’he anat fullejant, contemplant els magnífics anuncis de perfums, cremes anti-edat i revitalitzadors de cabells. Potser en una reencarnació, vaig ser dissenyador de moda; un dissenyador dolent perquè, si no, no hauria tornat a la vida terrenal.

He rellegit els articles i les entrevistes a famosos, sempre ben guarnits i acompanyats dels models perfectes que em parlen a cau d’orella, mentre estic sol a casa, ben allunyat del sarau del carrer, quan necessito a algú que em consoli. I, fent-hi una anàlisi crítica, profunda i intel·ligent, hi he descobert, novament, la falsa i aparentment feliç tirania de la bellesa. Ni un cos contrafet, ni cap rostre lleig; si de cas una mirada trista, amagada sota vels i barrets.

Fa tres diumenges, vaig anar al Teatre Akadèmia a veure No Exit (A porta tancada), la peça emblemàtica de l’existencialisme i de Jean-Paul Sartre. Tothom recorda quan en Garcin, el seu protagonista masculí, arriba a la conclusió que l’infern són els altres. Ja ho sé: és una frase que ha estat dita tantes vegades que sembla gairebé un déjà vu qualsevol nota de pàgina que hi vulguem escriure; potser és una pedra de toc que emprem els qui escrivim quan no sabem què dir. Però ara, penso, per aquesta columna, aquesta asseveració sartriana em va molt bé per parlar de les maneres fal·laces de vestir i aparentar.

Res no és tan senzill, em direu. Estàs resumint, generalitzant: un cop que entres en el  món de la passarel·la, no hi ha qui aturi la tirania ben poderosa i malèvola de la imatge. És per aquesta raó per la qual  A porta tancada em ve tant a col·lació, em serveix per reflexionar-hi: perquè és la representació terrena del submón. No hem d’esperar-nos a l’altra vida per conèixer-lo: és, per contra, present en la nostra quotidianitat, en la nostra relació amb els altres i amb nosaltres mateixos. En l’anorèxia, per exemple. Perquè sí: l’infern ets tu o sóc jo; no cal que ens ho repetim. La tirania de la bellesa és la foguera que més crema: el govern que ens lliga, amb les seves cadenes, amb les aparences. No puc estar-me de recomanar la seva lectura i posada en escena. Tots tenim un infern, i és ben a dins nostre; i mai no som capaços d’adonar-nos-en.

L’infern és un mateix, al cap i a la fi; si deixem que ens impressionin els altres, podem arribar a sentir en pròpia pell la desgràcia més absoluta. L’infern és la dona a qui obliguen a aprimar-se per anar a la passarel·la; la qui, quan engreixa, tot i que sigui uns pocs grams, controlant diàriament el seu pes a la bàscula, ja no pot viure, ja no és persona. Els altres la maldiuen,  indiferents al seu dolor; la fereixin en l’ànima, tant com volen. Envellir pot arribar a ser una maledicció. Pels més savis, que et surti una arruga de més és una oportunitat, mai una desgràcia, per valorar allò que s’amaga al fons de nosaltres: els cors feliços, tot i no ser tan joves ni tan atractius com quan érem joves; la humanitat rere uns ulls, rere un somriure.

Estem tan enfeinats a agradar, a ser atractius als ulls dels altres, que no veiem prou que estem condemnats, sotmesos a un poder gairebé supranatural. Sartre va donar en el clau: representar-nos en una habitació tancada. Un majordom va mostrant-nos el camí, i a mesura que van entrant els convidats, d’ aquesta cambra, tan petita i claustrofòbica, ni els tres actors de l’obra, ni nosaltres, no en podem fugir. De paradisos, en podríem tenir molts, però resulta que només en tenim un; si més no a la  vora, a la vista. Potser caic en una contradicció: si col·lecciono revistes de moda és perquè m’ agraden els vestits femenins, els seus rostres i cossos. Més que enamorar-me’n, em fa pensar en les incoherències d’allò que som i que creiem: ens agrada l’aparença física, el somriure a càmera. Per això, més que mai, en aquests temps tan cruels que vivim, hauríem de creure, també, en una ètica de la bellesa, que ens faci veure més enllà d’una cara bonica. El físic ens ha de portar a l’ideal platònic de bellesa. Sí, necessitem molt Plató i molta filosofia per reconduir-nos, per agafar aire i aturar-nos un moment a pensar en un revolt del camí.