Archivo de la etiqueta: rosa

ROSES I ESPINES

A les primeries del segle XX, la Història de l’Art va viure el revifament de l’autoretrat de l’estirp de Rembrandt, el preludi de l’expressionisme, el recer on abocar la forta personalitat dels creadors. Com l’obsessió per retratar-se del pintor vienès Egon Schiele. A cavall entre dos segles, Schiele va arribar a una plena maduresa pictòrica, estroncada amb la mort als vint-i-vuit anys a conseqüència de la grip espanyola de 1918. Schiele creia, pensava, o se sabia, dotat d’una profunda “missió artística”. La seva obra respira i es debat entre els somnis, el maremàgnum dels cossos i les contorsions de l’ànima. Missatges tèrbols dins de les nines dels ulls, en les mans convulses, en els colors llampants dels vestits: són aquestes, i no unes altres, les seves empremtes digitals.

El seu isolament, d’altra banda un mal necessari per a tot bon artista, era màxim. Quan la seva mare va convertir-se, de la nit al dia, en cap de família arran de la mort del marit, Schiele va patir la seva enorme crueltat. Com un fantasma, el perseguia. Li va destarotar la seva plàcida existència, i això els va distanciar força. A més, les desavinences amb algunes dones, amb les quals s’hi va casar o hi va viure, el van acabar d’ensulsir. Els seus quadres traspuen veritat humana, toquen de peus a terra; són les espines que li punxaven els dits, fets poesia, roses per a la contemplació.

          Per parlar del desvari, del desarrelament, de la ment alhora problemàtica i prolífica, hom podria haver triat Van Gogh, Munch, Emil Nolde o qualsevol pintor expressionista del període d’entreguerres, a la mort de Schiele. Però precisament Schiele s’avé a la fragilitat, el turment i alhora la recerca de l’alegria, si més no artística i estètica, que envolten els artistes i els pintors per antonomàsia. El seu vessant autobiogràfic ens desvetlla la seva genialitat fins a esdevenir ell mateix un altre Narcís. Les petjades arriben a reflectir-se en un mirall, el nostre mirall a la fi, quan ens l’apropiem amb la mirada, quan l’interioritzem, quan veiem les seves litografies en un llibre o en el museu. És la cal·ligrafia dels seus quadres: com si dialogués amb nosaltres i, alhora, conversés amb si mateix. El jo del present i el jo del passat, posats a prova.

Això em recorda a l’ evolució de la meva pròpia grafia, des que no feia servir l’ordinador i escrivia a mà per trobar els trets propis fins ara. Els quaderns que encara conservo de l’etapa escolar i adulta fan palesa aquesta evolució: primer, una lletra ben rodona; després, més allargassada. Només ara en sóc conscient. Per què ha canviat?, em pregunto ara constantment. I em contesto que, potser, és una evolució natural que tothom o quasi tothom experimenta al llarg de la vida. Ara sóc un altre, vet aquí. Els artistes innoven; no es queden congelats en la rialla, la tristor o l’èxtasi que respiren les paraules i les pinzellades. Aquests quaderns polsosos són la matèria primera que ara mateix deixa entreveure la infantesa perduda, o la muntanya dels desitjos no acomplerts, o el brogit de la vida universitària. Quantes coses s’hi desvetllen per mitjà de la cal·ligrafia! Igualment passa amb la pintura. La forta personalitat turmentada de Schiele es veu reflectida, primer, en els retrats verticals de mans ossudes, tensades i fràgils fins al límit, dels retrats de nus; i després, de forma força diferent, en retrats més benèvols, menys melancòlics: com la parella abraçada entre llençols rebregats o la dona asseguda amb la brusa verda sense mànigues.

Egon Schiele va crear un món sense mai edulcorar-lo, una “cal·ligrafia” menys o més harmònica. Mira de no punxar-te amb les espines quan compris les roses que ara t’encarrego! Mira, marrec, de gaudir de l’olor a camp segat dels seus pètals! Mira de viure consolat per la seva bellesa! Això és el que ens diuen els retrats d’Schiele; ens interpel·len per salvar la inabordable amargor de la vida. Com hagués estat la seva obra posterior? No ho sabrem mai. No importa tampoc: queda la seva obra acabada per alegrar els nostres ulls, reflex del seu interior, més convuls o més tranquil, que només ell podia pintar  i que només nosaltres, un segle després, podem i hem d’ admirar amb tota la seva fecunda força.