Archivo de la etiqueta: tragèdia

LES MÀSCARES AL·LUCINADES

Us voldria parlar de la vida, un cop més. Vull que m’acompanyeu, tot passejant pel carrer barcelonès de l’Hospital, amb la mirada distreta, observant els passavolants com jo, amb els narius amarats de curry i de pastissos àrabs, amb les veus  dels carnissers que criden, amb els davantals blancs nuats al coll, tacats de sang dels anyells morts, a l’entrada de les botigues. Perquè us atureu, com jo em vaig aturar per uns instants, al davant de l’aparador d’una adrogueria, on hi havia tot un seguit de bustos de maniquins amb perruques, anunciant diverses tintures per al cabell. Com transmetre la seva artificiositat? També, per què no, el seu esperit kitsch? De ben segur que vosaltres també captaríeu, com jo vaig fer, l’amalgama de rostres, imatges, colors. Que tanmateix, a pesar de la seva vulgaritat, em feien reviure; ens fan reviure, tornar enrere.

Una escena del teatre Kabuki japonès
Una escena del teatre Kabuki japonès

A què treu cap això?, em preguntareu. Quina relació hi puc establir amb el títol de l’article? És que desvariejo? No ben bé. Deixeu que  m’expliqui: tot és qüestió de representar el cos, la màscara. Per raons de l’atzar, que només ara recomponc com si fos un trencaclosques de la memòria, torno cap enrere: La Irene, una bona amiga i companya de feina, que va viure un any en terres nipones, em va suggerir que escrivís una columna sobre el ritual del teatre Kabuki. A la biblioteca vaig admirar tot un munt de fotografies de llibres sobre la matèria: a escena, els actors japonesos es transformaven, al·lucinats, enmig de la música, la lluïssor esvanida dels quimonos o l’anar i venir per l’escenari. Fet i fet, vaig arribar a la conclusió que tot plegat formava part d’una visió “supranatural”, una coreografia allunyada dels occidentals, poc avesats a veure el misteri sensual amb les mateixes dosis de passió, amb un altre tempo, menys tranquil.

La meva memòria capriciosa ha pres el carrer Hospital i la meva amiga Irene com a desllorigadors, i m’ha fet recordar també les màscares de Papua i Nova Guinea que vaig visitar al Museu Etnogràfic quan anava al col·legi; i més endavant, les del  Museu Egipci, veritable monument  als sarcòfags i escultures dels faraons. Tots hi estan convocats. La relació és evident: com “pintar” i “escriure” en el rostre la civilització a la qual pertanyem. La nostra es fixa més en perruques, les cares són impersonals: es diria que són fredes, distants. En les d’altres èpoques, hi ha una “palpitació”, una ferocitat en la mirada, en viure la tragèdia o la comèdia més intensament, fins  a l’èxtasi. La pura i més verge representació del cos, comunió amb la natura. Qualsevol antropòleg ens ho asseguraria.

Tot i la lletjor, tot i la tragèdia, hi ha alguna cosa superior, sempre. Es tracta de ser “un altre”, de transcendir la carn feble i dolorosa, fins a esdevenir lletania de la bellesa. Com si les arts del passat ens parlessin i entonessin l’himne tribal: la típica “invocació als fantasmes”. Noves visions que ens obliguen a replantejar-nos el nostre model occidental, l’únic que coneixíem (abans que s’abaratissin els preus dels vols aeris), i entorn del qual girava el nostre món  arrogant i egocèntric. Si sabem que aquest és el nostre defecte, encara estem a temps de corregir-lo, contemplant l’exemple d’altres cultures. Tasca que ja fan els museus per tal d’apropar-nos-hi sense haver de moure’ns de la ciutat. Tan de bo hi hagués més persones encuriosides, persones que per una estona no valorin tant els diners i deixin de banda l’egoisme i la malvolença per admirar, gaudir, allà on es va aturar el temps: les ganyotes, rialles, de por, alegria o dolor, que han vist l’inefable: les màscares al·lucinades.