UN AMATEUR DE LA VIDA

La meva veneració per la fotografia ve de lluny, dels anys universitaris, quan encara existien les cambres fosques, els carrets i els revelats en blanc i negre i les ampliadores. Encara recordo el meu projecte del primer any: retratar un cosí meu aficionat a la cursa, corrent amunt i avall a la Diagonal, per il·lustrar la meva visió particular de “la solitud del corredor de fons”. Tot plegat, potser, em va servir per canviar el focus de la meva mirada, per educar-la i arribar a sorprendre’m i a entusiasmar-me amb aquells trossos de realitat. De tot un contínuum que és la vida, n’ escollia un pedaç que fos prou representatiu de la meva remor interior; el meu testimoni del món.

L'amor del mariner, de Brassaï
L’ amor del mariner, de Brassaï

Però no és ben bé això el que volia explicar. Tinc a casa una petita joia, un llibre amb els fotògrafs més importants del segle passat. Hi ha un retrat en especial que no deixo de mirar una vegada i una altra. Es diu L’amor del mariner i és de Brassaï. Com ha canviat la societat d’ençà del 1932, i tot i així aquesta fotografia és més viva que mai. Pertany a la sèrie de retrats del París nocturn de prostitutes, vagabunds, amants somnàmbuls i ballarines. Pertany a l’imaginari del subconscient dels bars i dels carrers. Brassaï, que combregava amb el surrealisme, va abocar segurament tots els seus dimonis particulars en aquestes escenes obscures, decadents, entre la poesia i el fotoperiodisme. Què pensa el mariner de l’esquerra quan mira la noia amb els rínxols recargolats sobre el front, abraçada a un altre mariner? De què riu el mariner de la dreta? S’ho estan passant bé o fingeixen? La dona jove és l’amant d’un d’ells o bé de tots dos? Tot és un mar de suposicions que no arriben enlloc.

Sóc un amateur a la vida, tot i que n’he après, de mirar. Com a qualsevol altre de la meva època, m’han ajudat el cinema i la televisió; la meva mirada no és la mateixa que la de quan era un nen. Quantes hores passo cada dia davant de l’ordinador? I tot i així, el món sempre em sorprendrà i mai no en sabré prou. Sempre amb presses, sense poder aturar-me a contemplar, tranquil·lament, fotografies artístiques.

Em fascinen els gots a mig beure o el cendrer de Martini amb les restes de cigarretes. Amb Brassaï he descobert els amagatalls de la vida, els refugis davant la foscor. Potser l’art és trist i melangiós, quan intenta atrapar la felicitat. Però, en definitiva, què és la felicitat, al capdavall, si no un instant, un fragment capturat per la càmera?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Time limit is exhausted. Please reload CAPTCHA.